DESENVOLUPAMENT I EVOLUCIÓ POSTERIOR
Encara que es va associar amb un moviment per part dels crítics d'art, els artistes del Neo-Dada mai van reconèixer aquesta designació i mai es van veure com part d'un estil uniforme d’avantguarda.
El 1962, quan Barbara Rose va definir oficialment el moviment, tots els actors principals ja havien aconseguit fama i admiració crítica dins del món de l'art. A mesura que els anys seixanta avançaven, el gir del Neo-Dada cap al món exterior de la cultura de masses com a material per a les belles arts obria el camí cap al focus específic de Pop Art en objectes de consum i en imatges populars.
Artistes com Andy Warhol i Roy Lichtenstein van capturar la imaginació del públic amb les seves llaunes de sopa i les imatges del còmic, i el focus de l'art es va desplaçar cap a l'art pop. Un dels aspectes més atractius de gairebé qualsevol forma d'art és la llibertat de creació. El motiu "tot el que passa" de Neo-Dada expressa particularment aquesta llibertat il·limitada en la creació d'art. L'abundància de materials poc ortodoxos, objectes quotidians i mitjans inusuals es van convertir en un llenguatge públic compartit. Rauschenberg va ser conegut per recollir literalment objectes aleatoris que trobaria als carrers de Nova York, i després incorporar-los en les seves pintures collage o altres treballs combinats. Jasper Johns també era famós per apropiar-se de banderes i objectius, convertint-los en pintures de naturalesa ambigua.
Cunningham va ser immensament influent en la dansa moderna i molts dels seus col·laboradors i ballarins, com Viola Farber, Paul Taylor i Carolyn Brown, van crear les seves pròpies actuacions i empreses amb èxit. Els esdeveniments de Kaprow van deixar el camí cap al Fluxus internacional i el moviment general d'art de performance a la fi dels anys seixanta i setanta, i també va establir un estàndard d'interactivitat, multimèdia i un art de la vida quotidiana que va tenir una gran influència per a l'art contemporani posterior.
Efectivament van crear treballs que difuminaven les línies entre l'escultura i la pintura i, finalment, entre l'art i la vida. Tot i que tot el moviment és d'alguna manera una recuperació del concepte original de Dada, en primer pla es va posar en relleu la importància de l'obra d'art que es va produir, i no el concepte que generava el treball. Negant les nocions tradicionals d'estètica, Neo-Dada va tenir una gran influència. El desig feroç de ser observat i escoltat va ser celebrat i continuat pels pintors i artistes contemporanis del segle XX que s'alçaven contra el racisme, la guerra al Vietnam i les polítiques governamentals. Les col·laboracions i l'actuació dels neo-dadaistes van influir en la naturalesa de l'art de performance de finals dels 60 i posteriors.