IDEES CLAU
A diferència de les declaracions militants dels artistes de Dada, els artistes de Neo-Dada van provocar estratègies encobertes més adequades al clima de la guerra freda. Neo-Dada simultàniament va burlar-se de la cultura del consumidor, va unir les convencions oposades de l'abstracció i el realisme, i va ignorar els límits entre els mitjans a través de l'experimentació amb assemblage, performance i altres fusions híbrides.
Els artistes de Neo-Dada es van adherir a la premissa de Marcel Duchamp que les obres d'art són intermediàries en un procés que l'artista comença i que l'espectador finalitza. En el context històric, Neo-Dada va reviure aquest llarg i prolongat marc teòric i va proporcionar la base de molts dels moviments artístics contemporanis que van seguir.
Els artistes de Neo-Dada sovint van animar els espectadors a mirar més enllà dels estàndards estètics tradicionals i interpretar el significat a través d'un procés de pensament crític generat per contradiccions, juxtaposicions absurdes, narracions codificades i altres senyals mixtes, en comptes de les emocions internes dels pintors d'acció referenciats en les seves obres abstractes.
Fomentant el canvi cap a l'espectador com a part de l'obra d'art, molts artistes de Neo-Dada es van adherir a la noció que la interpretació de l'obra d'un autor -no l'intent de l'artista- va determinar el seu significat. Això es va destacar a través de l'ús de l'atzar, els objectes trobats i els mitjans de comunicació, que van ajudar a eliminar la importància predeterminada de l'artista i, en lloc d'això, van centrar la lectura de l'espectador en la peça.
